Escriu-me aviat

 

Escolteu-me a la Cadena Ser prement AQUÍ

Les cartes enviades per correu han jugat un paper important en determinats períodes de la meua vida. Durant les curtes estades treballant a França de jove, mentre la meua parella i jo consolidàvem la nostra relació i com a portadores de documents i informació els darrers anys d’estudis, acabats amb l’ajuda d’esforçats companys i amics, quan no existia això de la universitat a distància.

He volgut que la meua neta assaborira aquella antiga manera física de comunicar-se, en aquest temps que tot es fa a través d’aparells electrònics. Li he enviat postals des que ella va saber llegir prou per a que foren una comunicació personal, sense intermediaris, entre ella i jo. Ho he fet encara que les postals arribaren una setmana després de tornar del meu viatge, si teníem sort. Mantenia el desig romàntic de transmetre-li experiències potser anacròniques, per a que un dia puga dir amb nostàlgia: La iaia m’enviava postals.

Enguany li ha arribat a ella el moment de ser qui envia la carta. Aquest ha sigut el darrer exercici escolar del curs: Escriure una carta a un company i enviar-la per correu. La carta ha trigat désset dies en anar des de la bústia de la Rosaleda al barri de Santa Rosa, més que una postal enviada per mi des de Santiago de Compostela –que també és temps per travessar la península– i gosaria dir que moltíssim més temps del que tardaria un caragol a recórrer la mateixa distància.

Vull deixar clar que no m’estic queixant dels treballadors de Correus, si no tenen més mitjans, no hi poden fer res. Però, senyors concessionaris, les cartes personals entren dins del servei postal universal públic i de qualitat que se suposa ha de garantir Correus. De qualitat, diu la Llei. De qualitat, repetim, per si no ha quedat clar.

FOTO: ESTER VIZCARRA (Cantàbria) 21/03/2024

Publicacions més significatives

 

NARRATIVA

Vizcarra Fortuny, Ester (2024) La cadira de l'artista indòmit. Edicions del Bullent. 

Vizcarra Fortuny, Ester (2017) Enterreu-me en batí i en sabatilles. Lletra Impresa. 

Vizcarra Fortuny, Ester (2021). Amaga't dels drons! Edicions del Bullent. Premi Enric Valor de Narrativa juvenil. 

Vizcarra Fortuny, Ester (2024). El secret de Safira. Andana Editorial. Premi Ciutat de Dènia de Narrativa Infantil i Juvenil. 

Vizcarra Fortuny, Ester (2023). El Joan somia colors. Il·lustracions de Mainés Esteve Vizcarra. Editorial Mediterrània. Narrativa infantil il·lustrada. 


INVESTIGACIÓ I ASSAIG

Vizcarra Fortuny, Ester (2023). Mollet a les pàgines del progressista Mundo Diario els anys previs a la transició democràtica (1974-76). Notes, 38, 115-141.

Vizcarra Fortuny, Ester (2021). Joan Fortuny i Santamaria, la forja de la primera meitat del segle XX a Mollet del Vallès. Notes, 36, 67-84. 

Vizcarra Fortuny, Ester (2014). Las fotografías locales como instrumento para la construcción de conocimiento universal en la asignatura Historia del Mundo Contemporáneo de Bachillerato. TFM sense publicar. Investigació. 

Vizcarra Fortuny, Ester (2010). L'emergència dels mitjans de comunicació on-line en una comunitat local. El cas d'Alcoi. Al llibre: La societat industrial valenciana. Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA). 

Vizcarra Fortuny, Ester (2008). Los foros virtuales como espacio de expresión de identidades y de visibilización del conflicto de género vinculado a las Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy. En el libro: Comunicación, Identidad y Género. Universidad Rey Juan Carlos. 

Vizcarra Fortuny, Ester (2007). L'expressió a internet del conflicte de gènere vinculat a les festes de Moros i Cristians d'Alcoi. TFM sense publicar. 

Vizcarra Fortuny, Ester (1982). El paisatge i l'art del Carrascar d'Alcoi. Al llibre: La Font Roja. Ajuntament d'Alcoi. 

DIDÀCTICA

Vizcarra Fortuny, Ester (2023). El Joan somia colors. Guia didàctica. Sense publicar, es proporciona a educadors i animadors demanant-la a la Fundació Municipal Museu Abelló

Vizcarra Fortuny, Ester (2017). Joan Valls, propostes didàctiques. Coordinadora de l'Alcoià i el Comtat pel Valencià. Accéssible en línia. 

https://www.alcoiacomtatpelvalencia.cat/ca/material-didagravectic/recursos/quadern-didactic-sobre-el-poeta-joan-valls-i-jorda

Vizcarra Fortuny, Ester (2015). Ovidi Montllor, la veu del poble que els músics mantenen viva. Coordinadora de l'Alcoià i el Comtat pel Valencià. Guia de propostes didàctiques. Accessible en línia. 

https://www.alcoiacomtatpelvalencia.cat/ca/propostes-didactiques-entorn-a-lactor-i-cantautor-ovidi-montllor

OPINIÓ

Diari Ciudad de Alcoy (1981-2013), La Casa del Pavo (1981-83), Ciudad Semanal (1997-2000), Hoja del Lunes d'Alacant (2004-2005), Ràdio Z Alcoi (2001-2002), Ràdio Alcoi Cadena Ser (2023-...). 

Canvi generacional sense paracaigudes

Escolteu-me a la Cadena Ser prement AQUÍ

Els joves de la generació dels meus fills eren rebels i indòcils. Pensaven que estaven inventant la sopa d’all amb els texans retallats i la roba desmanegada, els cabells llargs o rapats, els tatuatges i els pírcings... Afegiu-hi tots els signes externs de provocació que recordeu i totes les reivindicacions morals que us vinguen al cap, des de la llibertat a la justícia social i la voluntat de fer allò que els vells havien sigut incapaços: canviar les coses.

Però, encara que ells no ho saberen, nosaltres havíem sigut tan hippies, punks, rastes  i rockers com ells. I si no era així, havíem tingut germans o amics que havien portat això fins a les últimes conseqüències, a voltes perilloses, tot s’ha de dir.  

Ens preocupàvem pels nostres fills, però ens havíem passat per les mans la majoria dels successos que es podien esperar i la seua adolescència no deixava de ser una mena de xarampió conegut. Valoràvem els riscos, encreuàvem els dits i la majoria ens en sortíem. 

Els pares d’ara, per contra, no han viscut res semblant al món dels seus fills adolescents. La majoria desconeixen què passa a les xarxes socials, no estan preparats per a fer-se’n una idea per molt que els ho expliquen i tampoc saben què fer per defensar-los. Tenim a tota una generació exposada a la influència de pèrfids divulgadors de falsedats, discursos d’odi o violència sexual, que fomenten la frivolitat i l’egocentrisme. Tot això justament en el període de maduració en què es defineix la seua identitat, a més amb risc de patir assetjament digital i altres formes de violència.

Mai un canvi generacional havia sigut tan dur.  

Queda camí

Escolteu-me a la Cadena Ser prement AQUÍ 

Com hauria d’abocar-me hui a les ones sense parlar de la lluita de les dones per un món on no siga necessari lluitar pels seus drets? Au, doncs, endavant, parlem-ne. Parlem del mal de panxa que m’ha agafat en assabentar-me que una part dels homes joves creuen que n’estem fent un gra massa amb això de la igualtat. Aquests que diuen que se senten discriminats a causa de la discriminació positiva a favor de les dones són els fills dels homes que mai van alçar la veu per queixar-se de l’ancestral i continuada discriminació positiva a favor dels homes que ens ha portat a la situació actual, prou deficitària encara de presència femenina a molts àmbits. No ens enganyem, no estan sent discriminats, només tenen la sensació d’estar perdent privilegis –idea que ni de bon tros és justificada– i és això que els cou.

Se’ls arruga el melic quan acudeixen a una selecció de personal i veuen que hi ha bona cosa de candidates ben preparades contra les quals competir, mentre que fa uns anys només s’havien de preocupar dels competidors mascles, perquè a elles les apartaven fàcilment els prejudicis. És dur deixar de ser el rei de l’univers.

Jo no sé d’on ha eixit aquesta tendència del privilegiat a fer-se passar per la víctima, però està fent molt de mal. Perquè la realitat és que la discriminació positiva només s’aplica en àmbits molt específics, regulats legalment i que no poden escapar-se’n. La resta de la societat continua a la seua, passant-se els criteris d’igualtat entre sexes pel forro de la jaqueta i assumint com a normal que les dones dediquen el doble de temps que els homes a les obligacions familiars.  

El resultat és que les dones, si bé han recuperat espai als quadres intermedis dels organismes –allà on es treballa de valent– encara són minoritàries a les estructures directives que, com més altes són, més masculines es mantenen. Si fa falta una dada senzilleta d’entendre, aquí en tenen una: només tres dels trenta-tres pobles de les comarques de l’Alcoià i el Comtat tenen alcaldessa. De veritat ho troben normal?

FOTO: ESTER VIZCARRA (Puerto de la Cruz) 10/04/2024

Mirar el cel

 Escolteu-me a Ràdio Alcoi Cadena Ser prement AQUÍ

Hauria de parlar del Nadal i d’estrelles premonitòries, però parlaré d’extraterrestres, que també va de llumetes de colors i tot són qüestions de fe. 

Creure haver vist platets voladors no ha sigut estrany a Alcoi, tot i que, la veritat siga dita, més aviat hem anat a ròssec dels americans, potser per això el temps daurat dels albiraments va ser el principi dels anys seixanta, just quan teníem els militars americans al cim de l’Aitana i les seues famílies a la Colònia d’Aviació. En abandonar-la i passar el radar a ser controlat pels nostres soldats, es continuà vigilant el cel i prenent nota de qualsevol cosa rara, no és estany que els rumors arribaren a la ciutadania, així que els alcoians també van seguir buscant llums al cel i veient coses estranyes, fins i tot es feien vetlades de vigilància i suggestió grupal, segons tinc entès. Això va durar tota la dècada dels setanta. Després, el gros de la societat va entrar en la fase de banalització i escepticisme, coincidint amb els esforços per eixir de la crisi econòmica del petroli, que ens portava més de cap que els extraterrestres.     

La cosa s’ha complicat, actualment. El trànsit aeri constant i els satèl·lits encadenats de l’Elon Musk li han llevat misteri a qualsevol cosa que aparega al nostre cel nocturn.  I és precisament ara que els americans han reprès els programes d’estudi dels OVNI, que han passat a dir-ne FANI per allò de no pressuposar que darrere cada llum que veiem al cel hi ha un objecte físic que vola per voluntat d’un ésser intel·ligent. Les noves sigles parlen més aviat de fenòmens aeris, però el canvi no ha rebaixat les expectatives i les interpretacions. Si hem de creure els testimonis al Congrés americà, aquests objectes no tan sols existirien sinó que ells en tindrien algun emmagatzemat a una d’aquelles bases secretes que surten a les pel·lícules.

Hi ha un rebrot de detecció de llums estranyes i la ciutadania reclama claredat. El problema és que, en aquestes coses, la claredat que espera la gent de a peu és que els ensenyen la nau extraterrestre. Si els diuen que no existeix i que les llums són artefactes posats a l’espai pels terrícoles, fenòmens naturals i globus –inofensius o no– sempre pensaran que els enganyen.

No diré que els dirigents no s’hagen guanyat aquesta falta de fe dels seus administrats, a gosades que els agafen en mentides, una rere l’altra. Així que vivim inevitablement a un univers paral·lel, condemnats a saber poc i creure’ns encara menys. El meu consell? Deixen de perdre el temps mirant el cel i centren-se a fer feliços a la família i els amics, ara que ve Nadal i també tot l’any. Això que hauran guanyat si venen els extraterrestres. Tinc molt poca confiança en la benevolència d’una civilització intel·ligent prou avançada per a arribar fins al nostre planeta des d’una altra galàxia: per què ens haurien de tractar millor de com tractem nosaltres als nostres veïns?

                                                                                                                                                                            FOTO: ESTER VIZCARRA (Tenerife) 11/04/2024

Agost

 Escolteu-me a Ràdio Alcoi Cadena Ser prement AQUÍ

Les nostres vacances en família eren la segona quinzena d’agost, per necessitats laborals del pare i amb disgust de la mare, que es queixava que havia de posar impermeables a la maleta perquè la meitat dels dies plovia, sobretot si anàvem cap al nord, que era on ella volia anar, perquè no suportava la calor.  

De gran, a Alcoi, vivia una rutina matemàtica. El xàfec estiuenc m’enxampava sempre travessant un pont, a les tres i mitja de la vesprada. Però això estava bé per als que treballàvem per l’agost, perquè es refredava un poc l’ambient i no patíem tant.

Enguany no he necessitat termòmetres per a saber que feia més calor i m’és ben igual el que diguen els negacionistes del canvi climàtic perquè he passat calor fins i tot al Montseny, on tota la vida havia necessitat un xandall per sortir al balcó a les nits a mirar les estrelles. No dic a Alcoi, on els xiquets sempre han començat el col·le amb pantalons curts, sinó a zones més fredes, on ningú es banya als rius perquè l’aigua baixa gelada en ple estiu. Llocs on els pins no s’estan morint de malaltia sinó de set.  

Ha sigut un estiu estrany, per això i per moltes altres coses: un canvi de pes dels blocs ideològics a Alcoi, un gir cultural a la Generalitat que no sé si preveien els qui el van votar, un govern en compàs d’espera que encara no se sap si quallarà, la prepotència i la insolència dins l’esclat del masclisme a l’esport... tot sumat als incendis, que no fallen, i el pas directe de prohibir llavar els cotxes a determinats pobles al “no saber ploure” de la cançó –que ja sabem que arriba cada any– amb les primeres i devastadores tempestes.

On han quedat els mesos d'agost que no passava res? Que els polítics estaven de vacances i podies deixar la ment en blanc, aparcar els neguits i ajornar les complicacions? L'aire feia olor d'avorriment i només se sentien crits de xiquets i moviments de ventall. 

FOTO:ESTER VIZCARRA (Cocentaina, maig de 2024)

Danys recurrents

Escolteu-me a la Cadena Ser prement AQUÍ 

Quan vaig començar a treballar en periodisme a Alcoi, a les darreries dels anys setanta del segle passat, em van impressionar tres tipus de notícies luctuoses. Les cases dels marges dels rius s’esfondraven soles amb les pluges de la tardor, les persones de mobilitat reduïda eren sovint víctimes de l’incendi d’una ratereta i cada estiu moria un llaurador esclafat pel seu tractor.

El pitjor d’aquestes desgràcies era que tothom en coneixia les causes i d’aquí va venir la intensificació de la vigilància i enderrocament de molts edificis precaris i mal assentats, perquè els danys recurrents requereixen un esforç de la societat per erradicar-ne l’origen.

El risc de les rateretes era més difícil de resoldre. La decisió d’usar-les es prenia portes endins de les cases i els problemes no eren tant culpa de l’aparell --que també-- com de què el progrés de la indústria tèxtil havia omplert les saletes d’estar de tendurs de fibra inflamable. Ho va solucionar una altra tecnologia en inventar els brasers sense incandescència, que no podien incendiar res.

Incomprensiblement, el tercer dels meus malsons de jove reportera continua present gairebé mig segle després. Fa uns dies va morir un llaurador a Benasau en caure sota el seu tractor que havia bolcat. I em pregunte, qui està fallant? Com pot ser que encara hi haja tractors que no protegeixen a la persona que els condueix? Doncs perquè alguns agricultors familiars utilitzen tractors anteriors a la llei de 1993 que prohibia fabricar-los sense protecció. No està permès vendre’ls, però sí usar-los a qui els té. Per postres, solen ser llauradors grans, amb excés de confiança, atenció reduïda i capacitat de reacció limitada.   

Ja sabem que l’agricultura no és rendible però, no hauríem de valorar més la vida?

FOTO: ESTER VIZCARRA (Collbató) 7/02/2024