Mirar el cel

 Escolteu-me a Ràdio Alcoi Cadena Ser prement AQUÍ

Hauria de parlar del Nadal i d’estrelles premonitòries, però parlaré d’extraterrestres, que també va de llumetes de colors i tot són qüestions de fe. 

Creure haver vist platets voladors no ha sigut estrany a Alcoi, tot i que, la veritat siga dita, més aviat hem anat a ròssec dels americans, potser per això el temps daurat dels albiraments va ser el principi dels anys seixanta, just quan teníem els militars americans al cim de l’Aitana i les seues famílies a la Colònia d’Aviació. En abandonar-la i passar el radar a ser controlat pels nostres soldats, es continuà vigilant el cel i prenent nota de qualsevol cosa rara, no és estany que els rumors arribaren a la ciutadania, així que els alcoians també van seguir buscant llums al cel i veient coses estranyes, fins i tot es feien vetlades de vigilància i suggestió grupal, segons tinc entès. Això va durar tota la dècada dels setanta. Després, el gros de la societat va entrar en la fase de banalització i escepticisme, coincidint amb els esforços per eixir de la crisi econòmica del petroli, que ens portava més de cap que els extraterrestres.     

La cosa s’ha complicat, actualment. El trànsit aeri constant i els satèl·lits encadenats de l’Elon Musk li han llevat misteri a qualsevol cosa que aparega al nostre cel nocturn.  I és precisament ara que els americans han reprès els programes d’estudi dels OVNI, que han passat a dir-ne FANI per allò de no pressuposar que darrere cada llum que veiem al cel hi ha un objecte físic que vola per voluntat d’un ésser intel·ligent. Les noves sigles parlen més aviat de fenòmens aeris, però el canvi no ha rebaixat les expectatives i les interpretacions. Si hem de creure els testimonis al Congrés americà, aquests objectes no tan sols existirien sinó que ells en tindrien algun emmagatzemat a una d’aquelles bases secretes que surten a les pel·lícules.

Hi ha un rebrot de detecció de llums estranyes i la ciutadania reclama claredat. El problema és que, en aquestes coses, la claredat que espera la gent de a peu és que els ensenyen la nau extraterrestre. Si els diuen que no existeix i que les llums són artefactes posats a l’espai pels terrícoles, fenòmens naturals i globus –inofensius o no– sempre pensaran que els enganyen.

No diré que els dirigents no s’hagen guanyat aquesta falta de fe dels seus administrats, a gosades que els agafen en mentides, una rere l’altra. Així que vivim inevitablement a un univers paral·lel, condemnats a saber poc i creure’ns encara menys. El meu consell? Deixen de perdre el temps mirant el cel i centren-se a fer feliços a la família i els amics, ara que ve Nadal i també tot l’any. Això que hauran guanyat si venen els extraterrestres. Tinc molt poca confiança en la benevolència d’una civilització intel·ligent prou avançada per a arribar fins al nostre planeta des d’una altra galàxia: per què ens haurien de tractar millor de com tractem nosaltres als nostres veïns?

                                                                                                                                                                            FOTO: ESTER VIZCARRA (Tenerife) 11/04/2024

Agost

 Escolteu-me a Ràdio Alcoi Cadena Ser prement AQUÍ

Les nostres vacances en família eren la segona quinzena d’agost, per necessitats laborals del pare i amb disgust de la mare, que es queixava que havia de posar impermeables a la maleta perquè la meitat dels dies plovia, sobretot si anàvem cap al nord, que era on ella volia anar, perquè no suportava la calor.  

De gran, a Alcoi, vivia una rutina matemàtica. El xàfec estiuenc m’enxampava sempre travessant un pont, a les tres i mitja de la vesprada. Però això estava bé per als que treballàvem per l’agost, perquè es refredava un poc l’ambient i no patíem tant.

Enguany no he necessitat termòmetres per a saber que feia més calor i m’és ben igual el que diguen els negacionistes del canvi climàtic perquè he passat calor fins i tot al Montseny, on tota la vida havia necessitat un xandall per sortir al balcó a les nits a mirar les estrelles. No dic a Alcoi, on els xiquets sempre han començat el col·le amb pantalons curts, sinó a zones més fredes, on ningú es banya als rius perquè l’aigua baixa gelada en ple estiu. Llocs on els pins no s’estan morint de malaltia sinó de set.  

Ha sigut un estiu estrany, per això i per moltes altres coses: un canvi de pes dels blocs ideològics a Alcoi, un gir cultural a la Generalitat que no sé si preveien els qui el van votar, un govern en compàs d’espera que encara no se sap si quallarà, la prepotència i la insolència dins l’esclat del masclisme a l’esport... tot sumat als incendis, que no fallen, i el pas directe de prohibir llavar els cotxes a determinats pobles al “no saber ploure” de la cançó –que ja sabem que arriba cada any– amb les primeres i devastadores tempestes.

On han quedat els mesos d'agost que no passava res? Que els polítics estaven de vacances i podies deixar la ment en blanc, aparcar els neguits i ajornar les complicacions? L'aire feia olor d'avorriment i només se sentien crits de xiquets i moviments de ventall. 

FOTO:ESTER VIZCARRA (Cocentaina, maig de 2024)

Danys recurrents

Escolteu-me a la Cadena Ser prement AQUÍ 

Quan vaig començar a treballar en periodisme a Alcoi, a les darreries dels anys setanta del segle passat, em van impressionar tres tipus de notícies luctuoses. Les cases dels marges dels rius s’esfondraven soles amb les pluges de la tardor, les persones de mobilitat reduïda eren sovint víctimes de l’incendi d’una ratereta i cada estiu moria un llaurador esclafat pel seu tractor.

El pitjor d’aquestes desgràcies era que tothom en coneixia les causes i d’aquí va venir la intensificació de la vigilància i enderrocament de molts edificis precaris i mal assentats, perquè els danys recurrents requereixen un esforç de la societat per erradicar-ne l’origen.

El risc de les rateretes era més difícil de resoldre. La decisió d’usar-les es prenia portes endins de les cases i els problemes no eren tant culpa de l’aparell --que també-- com de què el progrés de la indústria tèxtil havia omplert les saletes d’estar de tendurs de fibra inflamable. Ho va solucionar una altra tecnologia en inventar els brasers sense incandescència, que no podien incendiar res.

Incomprensiblement, el tercer dels meus malsons de jove reportera continua present gairebé mig segle després. Fa uns dies va morir un llaurador a Benasau en caure sota el seu tractor que havia bolcat. I em pregunte, qui està fallant? Com pot ser que encara hi haja tractors que no protegeixen a la persona que els condueix? Doncs perquè alguns agricultors familiars utilitzen tractors anteriors a la llei de 1993 que prohibia fabricar-los sense protecció. No està permès vendre’ls, però sí usar-los a qui els té. Per postres, solen ser llauradors grans, amb excés de confiança, atenció reduïda i capacitat de reacció limitada.   

Ja sabem que l’agricultura no és rendible però, no hauríem de valorar més la vida?

FOTO: ESTER VIZCARRA (Collbató) 7/02/2024

Compte amb això que en diem intel·ligència artificial

 

Escolteu-me a la Cadena Ser prement AQUÍ

El meu primer contacte amb el XATGPT no va ser gaire reeixit. No em va saber detallar una ruta entre una capital europea i Alcoi, semblava que no li havien explicat que les fronteres són per travessar-les i s’hi aturava sense remei. Soc incapaç de diagnosticar quina mena de malaltia cibernètica pot ser aquesta.

La meua segona experiència ha sigut, però, esfereïdora, i no li rebaixe ni un grau a l’adjectiu.

Li he demanat que em busque una cita d’Isabel-Clara Simó sobre les dificultats de la vida.

M’ha respost amb una frase la mar de bonica, escrita entre cometes.

He copiat el fragment més significatiu a diferents cercadors, amb la idea de confirmar que la nostra escriptora cabdal havia dit allò en una entrevista o un col·loqui dels molts que es poden trobar transcrits a la xarxa. No apareixia enlloc res que s’hi assemblés. Amb la mosca darrere l’orella, he tornat al XATGPT i li he preguntat:

–Aquesta cita que m’has donat, la va dir la Isabel-Clara Simó? Està escrita en algun lloc? O te l’has inventada?

La resposta m’ha deixat glaçada. Deia: 

–La cita està basada en els seus llibres, però l’he adaptada amb el meu llenguatge perquè responga a la pregunta que m’has fet.

Així que s’ha inventat una frase i l’ha atribuïda a Isabel-Clara Simó!

Si això no és el començament de la reescriptura de la realitat que augurava Orwell a la seua novel·la 1984, ja em direu què és.  Ja pot haver-hi un exèrcit de tècnics remenant i triant per proporcionar-li les fonts més fiables, si després la intel·ligència artificial de moda cuina i manega la informació amb tanta liberalitat, fins a abocar-la deformada.

Aneu a preguntar-li coses al XATGPT! Sobretot, feu-li cas i utilitzeu la informació que vos proporciona, publiqueu-la, i aviat serà impossible distingir què van dir i què no van dir les nostres figures més importants de la literatura i la filosofia.

FOTO: ESTER VIZCARRA (L'Estartit) 25/05/2024

Presentació del llibre EL JOAN SOMIA COLORS a Mollet del Vallès

 

Jornades intenses a Mollet del Vallès amb el Museu Abelló i el llibre El Joan somia colors. Un goig visitar l'Escola Joan Abelló, que li ha fet festa gran al pintor, l'any del centenari del seu naixement, amb la presència de les filles de l'artista: Maria del Mar i Marta. L'acte ha servit de presentació del nou llibre, que servirà per donar a conèixer més a l'Abelló entre els nens i nenes de tota la ciutat i els que venen d'altres poblacions a visitar el museu. Com a autora estava molt orgullosa del meu treball i el de la il·lustradora, la Mainés Esteve, que ha fet una magnífica feina. També he pogut visitar la meva antiga escola de Lestonnac i saludar els seus alumnes actuals. Un Sant Jordi molt especial. 

El llibre té una guia didàctica a disposició dels mestres i animadors, la proporciona el museu a petició dels interessats. 

Ruta literaria i viscuda sobre Isabel-Clara Simó a Alcoi

 La meua aportació a la Jornada d'Homenatge a Isabel-Clara Simó ha sigut l'elaboració d'una ruta pels carrers d'Alcoi sobre els espais de vida i literaris de l'autora, dins de la taula d'experiències d'aula, coordinada per Josep M. Escolano. He estat acompanyada per Assumpció Tormo (a distància), Verònica Sanchis i Mònica Portero. La ruta pot ser molt interessant per a estudiants dels últims cursos de Secundària, Batxillerat i Universitat. 

Parlem del llibre AMAGA'T DELS DRONS! amb els xiquets de l'ONG Ajuda'm de Pedreguer

    Sara i Elies van ser els més actius a l'hora de preguntar coses sobre el temps futur on viu Aura, la protagonista de la novel·la juvenil Amaga't dels drons! Ells tampoc volien que la tigressa Rona tingués un destí indesitjable, del qual Aura tracta de salvar-la, amb l'ajuda de tots els amics que es va trobant al llarg de la seva aventura, sempre amagant-se dels drons que una organització malèvola envia per localitzar-la. 

    Junts ens vam assabentar que el món està canviant molt i encara canviarà més, potser algunes de les coses que passen al món d'Aura acabaran passant-nos a nosaltres perquè els científics ja estan posant a punt invents perquè sigui així. 

    Vam viure una sessió emocionant, que ens va portar a tots pels camps de panís, o dacsa, com en diuen a Pedreguer. Ens ho vam passar bé junts i uns quants van prometre llegir el llibre. 

    D'altra banda, Brianna, Mohamed, Zaida, Isaac, Jadih, Wissal, Flori i Roxana van fer uns dibuixos preciosos que em va fer molta il·lusió emportar-me. Tot gràcies a l'ONG Ajuda'm de Pedreguer i l'AELC.