Escolteu-me a la Cadena Ser prement AQUÍ
Els joves de la generació dels meus fills eren rebels i indòcils. Pensaven que estaven inventant la sopa d’all amb els texans retallats i la roba desmanegada, els cabells llargs o rapats, els tatuatges i els pírcings... Afegiu-hi tots els signes externs de provocació que recordeu i totes les reivindicacions morals que us vinguen al cap, des de la llibertat a la justícia social i la voluntat de fer allò que els vells havien sigut incapaços: canviar les coses.
Però, encara que ells no ho saberen, nosaltres
havíem sigut tan hippies, punks, rastes
i rockers com ells. I si no era així, havíem tingut germans o amics que
havien portat això fins a les últimes conseqüències, a voltes perilloses, tot
s’ha de dir.
Ens preocupàvem pels nostres fills, però ens havíem passat
per les mans la majoria dels successos que es podien esperar i la seua adolescència
no deixava de ser una mena de xarampió conegut. Valoràvem els riscos, encreuàvem
els dits i la majoria ens en sortíem.
Els pares d’ara, per contra, no han
viscut res semblant al món dels seus fills adolescents. La majoria desconeixen
què passa a les xarxes socials, no estan preparats per a fer-se’n una idea per
molt que els ho expliquen i tampoc saben què fer per defensar-los. Tenim a tota
una generació exposada a la influència de pèrfids divulgadors de falsedats,
discursos d’odi o violència sexual, que fomenten la frivolitat i l’egocentrisme.
Tot això justament en el període de maduració en què es defineix la seua
identitat, a més amb risc de patir assetjament digital i altres formes de
violència.
Mai un canvi generacional havia sigut
tan dur.
